viernes, septiembre 21, 2012

Black Sabbath: Classic Album Documentary "Paranoid"



La Falacia de la Deuda Heredada



El debate sobre la deseabilidad económica de la independencia está teniendo lugar. Y eso, de por sí, ya es muy importante. Hace solo unos meses ese debate era tabú. Nembé.

Hoy voy a comentar uno de los argumentos que más utilizan los analistas contrarios a la independencia de Catalunya es el de la deuda española: “si Catalunya se independentiza”, amenazan, “tendrá que asumir el 20% de la deuda española (que es del 80% del PIB o 800.000 millones de euros) y eso, sumado al 21% del PIB que tiene la Generalitat, pondrá la deuda Catalana por encima del 100% del PIB y eso la convertirá en financieramente inviable y perderá acceso a los mercados financieros internacionales”. Esta misma frase ha sido pronunciada o escrita por economistas, catedráticos de economía, profesores de contabilidad y políticos de diferentes colores. Sólo tiene un pequeño problema: carece de sentido. Y carece de sentido por cinco razones.

Primera, a pesar de que esos datos de los 200.000 millones y el 100% del PIB se van repitiendo una y otra vez, resulta que son... (no sé como decirlos para que no se sientan insultados),... mmmm: ¿mentira? Según el Banco de España ni la administración central del Estado tiene una deuda del 80% del PIB, ni ésta es de 800.000 millones, ni la población catalana es el 20% del total de la Española (es el 16%). El dato del 80% del PIB (o los 800.000 millones) corresponde a la deuda TOTAL que INCLUYE la de las comunidades autónomas. Por tanto, los que utilizan el argumento de la deuda contra la independencia exageran porque contabilizan la deuda autonómica dos veces. La deuda de la administración central del Estado es, en realidad, de 617.731 millones de euros. El 16% de esa deuda que “correspondería” a Catalunya serían 98.800 millones que es menos de la mitad de los 200.000 de los que se habla con tanta alegría. Si a esos 98.800 millones les sumamos los 42.000 de deuda que tiene ahora la Generalitat, salen 141.000 millones. La deuda Catalana, pues, sería del 70% del PIB, una deuda perfectamente asumible entre otras cosas porque está muy por debajo de lo que tiene el Estado Español en su conjunto en la actualidad y muy por debajo de la deuda media de la Unión Europea. Por lo tanto, si queremos tener un debate serio, empecemos por no exagerar los datos.

Segunda, y pasando al terreno de los argumentos, es curioso que los mismos que dicen que, en caso de independizarse, Catalunya debería asumir una parte proporcional de la deuda Española dicen que la independencia es inconstitucional y que no hay ninguna ley que tenga previsto un proceso de secesión. Eso es realmente curioso porque, si no hay leyes que prevean el proceso de independencia, ¿cómo saben que la ley va a obligar a Catalunya a asumir el 20% de la deuda española? La realidad es que la deuda española fue asumida en su día por el gobierno de España y los mercados se la van a reclamar al gobierno de España. Si luego España le pasa una factura a Catalunya por la parte proporcional de esa deuda, ya se verá si la asume. Eso dependerá del proceso de negociación política y de las contrapartidas que haya. Lo que, de momento, está claro, es que esa deuda es del gobierno de España y los mercados se la van a reclamar a ese gobierno. Punto final.

Tercero, curiosamente el argumento expuesto arriba solo habla de que Catalunya sería corresponsable de las deudas o los pasivos de España... pero no habla de los activos. En caso de división, supongo que la misma ley imaginaria que dice que Catalunya debe hacerse responsable de su cuota de deuda también dirá que tiene derecho a su cuota de los activos! Entre esos activos, por ejemplo, hay empresas públicas como AENA o Loterías del Estado o propiedades como el hipódromo de la Zarzuela, el museo del Prado o el Coto de Doñana. Lógicamente también están los bienes públicos que el Estado tiene en Catalunya. Finalmente, están los fondos de la Seguridad Social, el oro que reside en las arcas del Banco de España, el Fondo Monetario Internacional o las acciones que España tiene en el Banco Central Europeo (por cierto, si Catalunya es propietaria del 16% de las acciones españolas del BCE, Catalunya automáticamente forma parte del sistema del BCE que incluye el Euro). Si España le pasa el 16% de la deuda a Catalunya, también le debería pasar el 16% de todos esos activos con lo que Catalunya podría venderlos inmediatamente y recuperar una parte del dinero para reducir todavía más su deuda.

Cuarta, si bien no sabemos si Catalunya va a tener que asumir una parte de la deuda española si se independiza, lo que sí sabemos es que va a tener que asumir esa deuda si forma parte de España. Fijaos con el detalle del esperpéntico argumento: “si Catalunya se va, pagará el 20% de la deuda española y si se queda no. Por lo tanto, si se va, pierde mucho dinero”. ¡Menuda falacia! Es posible que si Catalunya se va, tenga que asumir una parte de la deuda. Pero es que si se queda también!!! Si Catalunya sigue en España, va a pagar los mismos impuestos que paga y una parte de ellos van a ir a pagar la deuda del gobierno español. Por lo tanto, en el peor de los casos, estaría igual tanto si se independentiza como si no por lo que utilizar el argumento de la deuda es una auténtica bobada. Digo que en el peor de los casos, Catalunya estaría igual. En el mejor, siendo independiente se independizaría de la deuda española y, además, se ahorrará el 40% de los impuestos que pagan los catalanes y que ahora desaparece por los fondos de solidaridad.

Y quinta, es curioso que se diga que si Catalunya se independentiza será financieramente inviable y perderá el acceso a los mercados financieros. Celebro que haya tanta gente capaz de ver el futuro. Yo como no sé predecir el futuro me limito a observar la realidad de la actualidad. Y realidad actual es que una Catalunya dentro de esta España y con este sistema de financiación autonómico, sí que es financieramente inviable y no tiene acceso a los mercados internacionales. Por lo tanto, si el argumento es que lo que hay que evitar es perder el acceso al mercado financiero a toda costa, Catalunya debe dejar de pertenecer a Espanya a toda costa!

Resumiendo, celebro que el argumento de la deuda heredada de España esté teniendo tanto impacto entre analistas y opinadores. Lo celebro porque si la decisión de si Catalunya debe independizarse o no, dependiera de la deuda, la decisión racional sería claramente la de independizarse: es decir, desde el punto de vista de la deuda y del acceso a los mercados financieros, Catalunya, sin España, estaría mejor.


 Fuente: Salaimartin.com


lunes, septiembre 17, 2012

La viabilitat d'una Catalunya independent



La Recerca de la Felicitat


Els marits possessius tendeixen a reaccionar predictiblement quan la seva esposa els anuncia que es divorcia: primer posen cara de sorpresa, després neguen els fets, tot seguit amenacen amb no signar els papers i, finalment, intenten fer-li creure que la separació l’enfonsarà econòmicament a ella ja que, sense ell, la dona no és res.

Després de la massiva manifestació de l’11 de Setembre on una part important dels catalans va expressar el seu desig de demanar el divorci d’Espanya, la reacció de la maquinària espanyola està seguint el guió predictible dels marits possessius.

Primer, la sorpresa. El silenci inicial i el boicot dels polítics espanyols a la conferència que el president Artur Mas va fer a Madrid demostra que els va agafar amb el pas canviat. Mas va argumentar que els catalans els hem intentat explicar durant 30 anys que no estàvem còmodes i les respostes han estat la negativa, el menyspreu, la indiferència i l’insult. I ara posen cara de sorpresa!

Després del desconcert inicial, la negació. Primer diuen que no hi havia tants manifestants perquè els 6 milions de catalans que no es van manifestar (entre els que hi sóc jo) tots són espanyolistes. Després explicaran que els que hi van anar, ho van fer enganyats per un pèrfid aparell propagandístic nazionalista (i ressaltaran la z) que intenta desviar l’atenció de la crisi. Diran que el dèficit és mentida, que el dèficit de Madrid i Balears és superior al català, i que no només Catalunya no està maltractada sinó que és deslleial ja que està demanant uns 5.000 milions al fons de rescat espanyol. El què no explicaran, però, és que aquests 5.000 milions que Espanya li prestarà (i no pas regalarà) a Catalunya queden petits al costat dels 300.000 milions d’euros que Catalunya ha regalat (i no pas prestat) a Espanya durant els darrers 30 anys. I no hauran entès res.

Aleshores passaran a la justificació: tot el què han fet ho han fet perquè Catalunya és Espanya i hi ha una constitució! Les escoles catalanes han d’ensenyar en espanyol (i no pas en suec) perquè Catalunya és Espanya i la constitució diu que a Espanya els nens tenen dret a ser ensenyats en Espanyol. I és veritat. Però clar, si el que volem no ho podem tenir perquè formem part d’Espanya, només hi ha una solució, no?

El següent pas serà negar-se a concedir la separació. Però com que en una democràcia és molt difícil negar-se a acceptar la voluntat de la majoria, diran que al referèndum haurien de votar tots els espanyols! I és que hi ha qui pensa que Catalunya i els catalans som propietat d’Espanya i que, per tant, la decisió l’han de prendre tots els espanyols. En països on les dones són propietat dels homes, elles no es poden separar sense l’aprovació dels marits. Però en els països lliures, democràtics i moderns, la dona que vol el divorci no necessita l'aprovació de ningú. Per tant, tal com va dir el seleccionador Vicente Del Bosque, el futur de Catalunya està en mans dels catalans. I si els catalans volem la independència de forma majoritària (i encara està per veure si aquesta majoria existeix a les urnes), la tindrem. Digui el què digui la constitució Espanyola. Digui el que digui la gent d’Alcorcón.

I finalment, vindrà la batalla psicològica: intentaran fer-nos veure que nosaltres, sense ells, no valem res. Intentaran explicar que tot el que tenim és gràcies a Espanya, la seva marca, la seva immaculada reputació internacional i la seva extraordinària generositat. Ens diran que el nostre principal mercat és Espanya i que si ells no compren cava, les nostres empreses s’arruinaran. Ens diran que si marxem, ens faran fora de l’Euro i de la UE i que impediran que mai no siguem europeus. I que sense ells i sense Europa serem més pobres que Xipre (per cert, l’il.luminat que va dir això hauria de saber que el PIB per càpita de Xipre és un 81% més elevat que el d’Extremadura!)

Ens diran que haurem d’assumir la part proporcional del deute de l’estat Espanyol (80% del PIB) i que, sumat al 20% que ja té la Generalitat, tindrem un deute insostenible del 100% del PIB. Diran que fora d’Espanya, Catalunya mai no tindrà finançament (ignorant que Catalunya no té finançament ara tot i que ara està dins d’Espanya). I que el deute de la Generalitat és bo escombraria i que, per tant, si Catalunya fos independent, encara ho seria més.

I tot això serà només per fer-nos entrar por al cos. Els suposats estudis que estimaran “amb precisió” que el PIB català caurà en un 10%, 30% o 60% seran tots una monumental farsa. Cap d’aquests estudis tindrà cap credibilitat perquè sense saber com serà el procés, si hi haurà boicots, en quines condicions quedarem dins d’Europa, on anirà a parar la part que els catalans hem dipositat al FMI o al BCE, etc és impossible saber quins seran els costos i els beneficis. És veritat que nosaltres tenim cava i que ells ens poden boicotejar. Però ells tenen Rioja i nosaltres ens hi podem tornar. Amenaçar amb la sortida de l’euro o la UE quan no hi ha cap llei que ho digui és una amenaça que no té cap credibilitat. I quan Espanya diu que els seus socis i amics ens faran fora d’Europa, està anant un farol: Espanya no té ni els amics ni el suport internacional del què es vanagloria. I si no, que recordin que quan Argentina va expropiar Repsol tot violant les lleis internacionals, Europa no va moure ni un dit per defensar Espanya i el govern de Rajoy es va quedar sol.

I els que diuen que haurem d’assumir la proporció del deute espanyol que recordin que aquest deute l’ha signat el govern espanyol i es ell qui l’ha de tornar. El que és segur és que si som part d'Espanya, aleshores sí que som corresponsables del deute del govern espanyol. Si no ho som, aleshores ja ho veurem. Si ens volen passar la factura pel 16% del total corresponent a la població de Catalunya a nosaltres, que truquin a l’ambaixada catalana i, si el divorci és amistós, en parlarem. Parlarem del deute, i de la proporció de diners que el Banco de Espanya té dipositats al BCE i de l’or que Espanya té al Fons Monetari Internacional, i d’AENA i altres empreses públiques espanyoles, i de l’hipòdromo de la Zarzuela i de tot el que faci falta. I si no és amistós i parlen de boicots, amenaces i d’expulsions d’Europa, aleshores es menjaran el deute amb patates perquè l’únic responsable del deute és el govern d’Espanya.

Resumint, després de la manifestació del dia 11, comença una batalla mediàtica i política que intentarà ficar-nos la por al cos. Es diran mentides i s'exagerarà. I se’ns insultarà i menystindrà. Ara bé, quan més virulenta sigui la campanya, quan menys intel.ligents i més testiculars siguin els arguments, quan més ens insultin i quan més ens denigrin, més quedarà palesa la seva desesperació.

La nostra reacció davant dels insults i les campanyes de la por ha de ser la serenor, la generositat i la fermesa.

Serenor perquè, per més que bramin, la riquesa de les nacions no la determinen els veïns. La nostra riquesa dependrà de la nostra competitivitat, del nostre sistema educatiu, de la nostra intel·ligència, de la nostra capacitat de fer coses ben fetes i de les nostres ganes de llevar-nos ben d’hora ben d’hora.

Generositat, perquè a tothom ha de tenir ben clar que a Catalunya serà ben tractat, pensi el que pensi, parli la llengua que parli i s’hagi posicionat com s’hagi posicionat en el passat. Catalunya serà un país de llibertats on no hi haurà llistes negres o persecucions i on tots els ciutadans (i emfatizo la paraula ciutadans) i totes les llengües seran respectats.

I finalment, fermesa. De la mateixa manera que serem generosos, serem ferms i defensarem amb il·lusió, arguments i vots, el nostre dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.


Original: Salaimartin.com